dimarts, de juny 28, 2005

0. Benvinguts al meu Hotel Califòrnia

Seria lleig que em quedés només per a mi aquests textos que van sortir de l’intercanvi dels correus que van generar la nostra trobada a Sant Pau del Camp.

L’exemple més clar d’això que dic seria el poema "La naturalesa". Jo no sabia com acabar-lo i vaig deixar per al lector l’assabentar-se d’allò que Pau feia experiència. Les dues estrofes finals són d’un comentari que en Mingu em va fer.

Crec que la intenció d’aquests deu textos no és tant el voler donar-los com a poemes i sí de parlar-vos d’allò que entenc que és la poesia tal com ho podríem fer en una vetllada tranquil·la, amb toteltempsdemón, a les brases d’una llar de foc.

Ara em dic que també «mai no donada per certa del tot» va ser la clau de volta de la nostra trobada a Sant Pau del Camp, amb tot el poder de crear distància que té aquesta expressió. Només d’aquesta manera és com vàrem poder fer (imaginar) aquell (aquest) lloc

També em dic que seria lleig de no seguir el molt engrescador exemple del Pitu amb el seu primer blog seguit del de la Maria Carme i en Mingu.

Em coneixeu. Molts dieu de mi que no toco de peus a terra. Alguns ho demostreu astrològicament. Doncs bé, allà on jo, segons vosaltres, sóc "també" hi ha tresors. En aquests textos en parlo. "It is ‘my ’lovely place". No en conec cap altre de millor.

1. Mai donada per certa del tot

(Efusió lírica). Mai donada per certa del tot, d’una que vindrà, callo ja que és molt gran el respecte d’un marge ni torrentera desolada i eixuta tot plegat no res molt poca cosa fragment d’una escena original fragment del qual una farigola aspre orenga avarament intensa a dos dits de les pedres que respiren l’aire de la balada del crisantem latent la música els anys quan passen mansa i, animadament la perruquera que per un bes, reproduïnt-lo tothora, això era evident, però això altre també: no es podia dir cèrvol, ocell feliç, lleugera flor, sense fer esment de la cèrvola primera, la vivent, aquella que segons el text glateix per l’aigua viva, l’ermita permanent quan neix en l’home enlluernat per un ara emporprat que avança cap a ell des de la perifèria de la seva pròpia veu, abans color gelós quan escrivia dàlia groga, englantina o flor de saüc, després porpre blavós que escullirà del capvespre el moment que la llum diürna encara projectarà una ombra que no podrà ser anul·lada del tot per la llum d’una espelma – que l’escullirà, quan neix

2. He rebut

aquest poema – aquesta efusió – amb paraules velles de manera que amb elles el revelo, el reprodueixo, el transmeto

N’hi ha altres, de maneres

Però les maneres no són el tema, que al poetitzar de la poesia ara s’imposa el seu parlar. El poetitzar és intemporal

Per a aquest seu poetitzar de la poesia, allò darrer, la meta, és allò primer – el poema assolit

El parlar, en canvi, s’alimenta del temps, necessita temps, no pot ni vol abandonar aquesta dida

Necessitar temps significa no poder anticipar res haver d’esperar-ho tot dependre del tot dels altres en allò propi

El parlar mai no sap d’antuvi quan ho farà i sempre deixa que sigui l’altre qui li doni el senyal

A mi, deia, m’han vingut aquestes. Em venen paraules velles per això nou que haig de dir

3. Com podeu veure

per les maneres, he estat poèticament digerit ja fa molt de temps. Malgrat això, encara sóc aquí

I no com un que, amb el lliri a la mà, un que fa temps que va ser engolit la balena I que ara es permet el luxe de passar els dies cantant salms dins del seu ventre

Sinó un com jo, pols i cendra, un algú privat, normal i corrent, un jo, nom i cognoms, que encara és aquí

I si poso això en forma de poema és perquè tinc la impertinència de parlar a la totpoderosa poesia

La qual m’ha portat a dir de mi que jo, nom i cognoms, l’única cosa que haig de fer és callar i m’ha avergonyit el nom i l’ha empetitit posant al seu davant un ideal – un poeta – un amic qualsevol

I encara ha fet que aquest ideal s’amagui en un absolut llunyà, inabastable, incomprensible

I de repent enmig d’aquest terrabastall òntic ve que arribo jo com si res i pretenc il·luminar-ho tot en el darrer acte

4. «La llibertat

i la despreocupació recolzen en poder dir tot allò que hom pensa i en saber que hom ho pot fer fins i tot amb luxe i fastuositat»

Quan es perd això, quan, per exemple, hom pensa que ha d’emmudir en la pena perquè només als ‘poetes’ els és donat de dir el seu patir, no és només que s’haurà perdut la força lingüística, és de la desprevenció d’allò que es tracta

En la vida, aquesta desprevenció que tots donem per suposada, els és vetada als jueus pel fet que parlen amb Déu un llenguatge diferent a com ho fan habitualment amb els seus

La santedat de la llengua sagrada amb la qual només poden resar no deixa que la seva vida faci arrels en cap altre sòl
Pròpiament, cap altra llengua els és pròpia. La seva lingüística se sent sempre en l’estranger per tal com sap que el seu lloc, la seva pàtria, és en un altre lloc

Solen dir: «la paraula uneix, els units callen»

5. La cuirassa,

el cuirassament, el cordat, ve un dia que es fan necessaris. Cuirassar-se és el darrer pas de la re-cordació, de l’arrelament en el propi un mateix

I és amb aquest anar així pel món com prova el perill aquest un mateix, anar només pel seu Altíssim, només per Déu, re-cordant, interioritzant-se en l’interior, allunyant-se de l’exterior, pelegrinant-se

i, en el santuari més pregon d’aquesta peregrinació, allà on s’ha d’esfondrar el món sencer conforme a l’expectativa que ell en tindrà i aquest un mateix també s’esfondrarà d’ell mateix fins que ambdós esdevindran imatge d’allò que calia veure aquell dia en aquell lloc, allò que hi veurà, però, no serà cap altra cosa que un rostre d’amabilitat molt semblant al seu

6. La naturalesa

a Romans vuit dinou és una categoria important: és una categoria escatològica

Gemega. Sospira sota el pes de la precarietat. Què vol dir gemega. Pau s’explica

Nosaltres també gemeguem. Per pregària. Per pregària hem d’imaginar-nos alguna cosa diferent als cants que tots recordem de l’església

Cal imaginar que pregant cridem gemeguem ens llancem a l’assalt del cel. Això ha estat descrit i viscut, això no són «theleogoumena

És així com Pau fa l’experiència de

O com Pere, quan escriu: «com infants tot just nats, deliu-vos per la llet pura de la Paraula»

Jo havia vist traduït aquest «deliu-vos» per «brameu»

7. Ni

la pregària que des d’un pit turmentat es va elevar en algun temple pagà ni les llàgrimes del pare que va acompanyar com a víctima al seu fill no poden no haver estat escoltades ni haver passat desapercebudes

Per ventura calia esperar el Sinaí, el Gólgota, o algun altre lloc, moment o ofici en especial ?

Tal com d’aquests llocs no en surt cap camí segur que ens portarà a ell, tampoc ell es va estalviar a qui per camins de ferradura el va buscar a l’Olimp

No hi ha cap temple material que sigui tan proper a Déu que la seva proximitat consoli del tot l’home ni cap de tan llunyà des del qual ell no pugui donar-li la mà fàcilment

No hi ha cap direcció de la qual no pugui venir, cap soca en la qual algun cop no hi posi la seva estança ni cap salm de David que arribi sempre a les seves orelles

8. L’optimisme poètic és una disciplina dura

Dura i inversemblant perquè practica la defensa del millor en les situacions pràcticament impossibles

Cal torçar-se deien els grecs i per això professaven una vida en exercici permanent

La torsió – més tard coneguda amb el nom de transcendència – exigeix entrenament

De la vida en l’entrenament en deien àskesis, cosa també inversemblant per a la majoria de gent

Els primers amics de la saviesa, els primers atletes, es presentaven com els amics de l’esforç

Diuen que dormien a terra i que alguns refusaven fins i tot els coixins

Coses com aquestes impressionaven el poble que sempre ha estimat els monstres que tenen una relació amorosa amb l’inversemblant

A l’apogeu d’aquells temps es feien admirar com a acròbates de l’optimisme que avançaven sense por per la corda fluixa del millor de tots els mons possibles

9. El poema de l’optimisme té tres temps

El primer és el pròpiament narratiu ja que parla del passat

En el temps dedicat al present la narració cedeix al diàleg ja que amb algú present sigui home o Déu no es pot parlar en tercera persona; només es pot escoltar, dirigir-li la paraula

Pel que fa al temps del futur domina el llenguatge del cor ja que hom capta allò futur només quan pot dir nosaltres

10. La sorpresa,

sorprendre’s per la manera que les coses tenen de ser, aquesta és la primera cosa del poema

El poema dóna testimoni de la seva incapacitat a habituar-se mai del tot a cap expressió

L’entrada de la poesia a la casa del poema trova a la cambra del poeta una reserva immemorial que cap rutina no pot eliminar

L’entrada, la primera immersió – ‘quan neix’ – tingué una aurèola d’incredibilitat tan gran que la sorpresa que sempre n’emana, desautoritza qualsevol transferència, qualsevol imitació, qualsevol engany

Així és com el poema ha fet que cap repetició de cap de les seves paraules no ens hagi estat mai donada per certa del tot